Secrets darrere la pantalla

Categoria: pel·lícules

5 raons per les quals “Mean Girls” és una pel·lícula icònica.

La pel·lícula “Mean Girls” estranada l’any 2004 i escrita per Tina Fey, s’ha convertit en un clàssic del cinema modern, i avui en dia és considerada una de les pel·lícules més icòniques de la cultura pop. Però, que fa que aquesta pel·lícula hagi sigut tan influenciant.

Diàlegs memorables

El guió de Mean Girls es caracteritza pel seu to sarcàstic que va permetre crear linies icòniques que a dia d’avui encara segueixen sent citades. Han passat a la història pop les frases com “You can’t sit with us” o “On Wendsday’s we were pink”.

Personatges inoblidables

Els personatges de Mean Girls són molt únics i s’han convertit en referents de la cultura pop. Regina George, interpretada per Rachel McAdams, es va convertir en la “chica mala” per excel·lència i un veritable icona. D’altra banda, Cady Heron (Lindsay Lohan) passa d’una adolescent innocent que es veu atrapada en els com`plicats conflictes socials dins d’un nou institut. Tots els personatges tenen una personalitat portada al extrem però fàcilment reconeixible, cosa que fa que molts espectadors s’hi sentin identificats.

Una reflexió sobre les dinàmiques socials adolescent

Tot i ser una comèdia, Mean Girls fa una crítica sobre les dinàmiques de poder i les rivalitats en els instituts. La pel·lícula no només busca fer riure, sinó que també ens fa reflexionar sobre com els comportaments destructius com l’assetjament i l’enveja poden influir en la vida dels joves. Ens fa preguntar-nos si els dolents són tan dolents com sembla, i si els bons són tan bons com creiem.

Relevància cultural i memes

Mean Girls ha aconseguit mantenir-se viva gràcies a la seva constant presència en internet i les xarxes socials. Els memes, gifs i referències que sorgeixen cada dia a les plataformes digitals han permès que la pel·lícula segueixi present. Aquest fenomen digital ha mantingut l’atractiu de la pel·lícula entre noves generacions.

Una temàtica universal

Tot i que l’acció transcorre en un institut als Estats Units, Mean Girls tracta temes universals com la identitat, l’acceptació social, l’amistat i la competència. Aquests temes connecten amb molts de nosaltres, independenment de l’edat o el context, ajudant així a la perdurabilitat de la pel·lícula. La manera en què aborda les inseguretats adolescents de forma tan realista, tot mantenint aquest to còmic, fa que Mean Girls continuï sent rellevant fins als nostres dies.

novembre 21, 2024
L’amor en vuit actes: els marits d’Elizabeth Taylor.
Elizabeth Taylor, d’orígen britànic, va ser un icona del cinema de Hollywood i una de les principals estrelles de la història del cine i la televisió. A pel.l.ícules com “Qui té por de Virginia Woolf” o “Celopàtra”, Elizabeth Taylor no tan sols va trobar fama, sinó també l’amor. De casar-se vuit vegades i comprometre’s fins a deu, a continuació passarem pels matrimonis de l’estrella.
1. Conrad Hilton Jr. (1950-1951)
Conrad Hilton i Elizabeth Taylor es van conèixer en una disco quan ell ja era una actriu reconeguda. Va ser el primer matrimoni d’Elizabeth; no obstant el matrimoni tan sols durà un any.

Elizabeth Taylor i Conrad Hilton

2. Michael Wilding (1952-1957)

L’actor Michael Wilding era 20 anys major que Elizabeth Taylor; la parella va tenir dos fills: Michael Howard Wilding i Christopher Edward Wilding. El matrimoni va durar quatre anys; l’actriu més tard explicaria que la diferència d’edad havia estat un obstàcle dins la relació.

Elizabeth Taylor i Michael Wilding

3. Mike Todd (1957-1958)

Mike Todd era un productor de cine. La parella va tenir una filla a la qual van posar el nom d’Elizabeth Frances “Liza” Todd. El matrimoni va acabar tràgicament quan ell va morir en un accident aeri.

Elizabeth Taylor i Mike Todd

4. Eddie Fisher (1959-1964)

Eddie Fisher va ser un cantant i actor de l’època. La relació de la parella va ser molt controvertida, degut que ell estava casat amb Debbie Reynolds quan va començar el seu romanç amb Elizabeth Taylor. Van estar junts.

Elizabeth Taylor i Eddie Fisher

5. Richard Burton (1964-1974) (primera vegada)

La parella va protagonitzar diverses pel.lícules junts, com per exemple “Celopàtra“. Van tenir una relació molt apassionant i romàntica, no obstant, van haver molts problemes. La parella va separtar-se però es tornarien a trobar en un futur.

Elizabeth Taylor i Richard Burton

6. Richard Burton (1975-1976) (segona vegada)

La parella es va tornar a casar breument després del seu primer divorci, però la separació va tornar a succeïr poc temps després.

7. John Warner (1976-1982)

John Warner va ser un senador i polític d’Estats Units. Durant el matrimoni, Elizabeth Taylor va retirar-se durant una temporada de l’actuació.

Elizabeth Taylor i John Warner

8. Larry Fortensky (1991-1996)

Larry Fortensky, a comparació amb els altres marits d’Elizabeth, era un obrer de la construcció. Els enamorats es van conèixer a la clínica de rehabilitació de Betty Ford. Aquest va ser el seu últim matrimoni.

Elizabeth Taylor i Larry Fortensky

No obstant de tenir una llarga llista de matrimonis, la pròpia actriu va dir amb les seves paraules que el seu gran amor va ser Richard Burton; tot i tenir un romanç tormentós, va ser molt intens i apassionant, compartint una química innegable.

Taylor sempre va demostrar la seva capacitat de reinventar-se i sempre va mostrar el seu esperit apassionat, tant en l’actuació com en l’amor.
novembre 21, 2024
Jumanji, aquesta pel·lícula dels 90 segueix sent un clàssic

Jumanji, una història que no envelleix

Per començar, si vas créixer als anys 90, probablement recordes aquesta història tan especial, la de Jumanji. La pel·lícula comença l’any 1869, quan dos nois enterren un joc màgic amb l’objectiu que mai sigui trobat. Més tard, per casualitat, un nen anomenat Alan Parrish el va trobar. Dins del baül, va descobrir un joc de fusta amb figures d’animals salvatges esculpides a la superfície. Sorprès se’l va endur a casa.

Un cop va arribar, li va explicar a la seva amiga Sarah White (Bonnie Hunt) i van començar a jugar sense saber el que els hi esperava. Les peces es movien soles i una lupa verda al tauler desvelava missatges misteriosos a mesura que avançaven. De cop, el joc va fer desaparèixer a l’Alan i la Sarah va haver de fugir com va poder.

Vint-i-sis anys després, dos nens orfes van trobar el joc al seu altell, encuriosits van jugar veient que per cada cop que tiraven els daus una catàstrofe diferent ocorria a casa seva. En una d’aquestes tirades van alliberar a l’Alan Parrison que, agraït, els va ajudar a continuar amb el joc, ja que no podrien parar fins a finalitzar-lo i cridar la paraula “Jumanji“.

Portada Jumanji de 1995

Jumanji l’original

Aquesta història del director Joe Johnston, estrenada l’any 1995, s’ha convertit en una part dels records de milions de persones que van gaudir d’aquesta pel·lícula i que va marcar a tota una generació, com també ho va fer Pulp Fiction o Fight Club. Tot i això, el que ningú s’esperava és que acabés convertint-se en una exitosa franquícia que acumula més de mil milions de dòlars a taquilla mundial anys després.

Per altra banda, el repartiment no es queda curt amb Robin Williams de protagonista, un dels actors més estimats dels anys 90. Junt amb Bonnie Hunt i els dos petits: Kristen Dunst i Bradley Pierce, que aporten un carisme i sensibilitat únic al film d’aventura, perill i misteri.

Actors principals de Jumanji de 1995

Altres estrenes de Jumanji

Com podem observar amb la nova saga de Jumanji dirigida per Jake Kasdan i protagonitzada per Dwayne Johnson, Jack Black, Kevin Hart i Karen Gillan, la pel·lícula segueix present quasi 25 anys després amb les mateixes característiques visuals i narratives, conquistant a les noves generacions i a les que també van viure l’anterior. Jumanji ha aconseguit ser divertida i commovedora alhora sense mai passar de moda.

Portada de Jumanji, bienvenidos a la jungla 2017

Portada de Jumanji: The Next Level de 2019

Homenatges a la Jumanji original

Si ens fixem, en aquestes dues pel·lícules podrem trobar diversos homenatges a l’original i a l’actor principal, Robin Williams. Un de molt amagat està a Jumanji, Bienvenidos a la jungla on podem veure una petita figura d’un elefant exactament idèntica a la que va utilitzar Robin Williams per jugar. Aquesta es converteix en una simbologia que apareix al llarg de la pel·lícula per agrair i honrar el seu paper i talent.

Enllaços:

https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114312

https://www.sensacine.com/noticias/cine/noticia-1000114817

https://es.wikipedia.org/wiki/Jumanji_(pel%C3%ADcula)

https://www.filmaffinity.com/es/film434111.html

https://www.imdb.com/title/tt0113497

novembre 20, 2024
Dear Evan Hansen: diferències entre Broadway i la gran pantalla
Les més notables diferències entre el musical i la pel·lícula de Dear Evan Hansen

Dear Evan Hansen es va estrenar originalment com a musical de Broadway el 14 de novembre de 2016. Posteriorment, el 24 de setembre del 2021, es va estrenar la pel·lícula, basada en la història original del musical. Tot i això, podem observar diverses diferències entre l’original i el film; des de canvis petits que no afecten la narrativa fins modificacions significatives que, realment, marquen una diferència necessària en el canvi de mitjà.

Font: Screen Rant

Cançons tallades i afegides de Dear Evan Hansen

La primera diferència, que és alhora la més evident, és que diverses de les cançons originals del musical no van arribar mai a la gran pantalla. Per altra banda, al film es van afegir noves cançons que no s’havien escoltat mai.

Les cançons del musical que van ser tallades són:
1. Anybody Have a Map
2. Good For You
3. To Break in a Glove
4. Disappear
Aquestes cançons donaven protagonisme a un personatge secundari (com la Heidi, la mare de l’Evan) o desenvolupaven més extensament un dels temes del musical.

Per altra banda, les cançons noves que aparèixen a la pel·lícula són:
1. The anonymous ones
2. A little closer
La primera cançó es va afegir per ser triada com a nominada per a premis a finals d’any. La segona, però, va ser afegida simplement per donar una sensació diferent a l’escena final de la història, ja que és cantada pel Connor, un dels personatges més significatius de Dear Evan Hansen.

Canvis als rols dels personatges

Una altra diferència que Dear Evan Hansen té entre el musical i la pel·lícula és el fet que els rols d’alguns personatges canvien. Alguns reben menys importància a la pel·lícula, mentre que altres reben més protagonisme.

Jared: El Jared és un dels personatges secundaris més importants del musical, ja que ajuda continuadament a l’Evan. A més, aporta un aspecte còmic que contribueix a l’humor de la història. Tot i això, com la pel·lícula es concentra més en donar un missatge més seriós, el Jared passa a un segon pla i no rep tant protagonisme.

Font: Screen Rant

Alana: Per altra banda, l’Alana, qui era menys important al musical, rep un paper molt més important a la pel·lícula, convertint-se en un personatge secundari amb molta més rellevància i, a més, amb cançó pròpia (The Anonymous Ones). El seu desenvolupament fa més evident la seva connexió amb el projecte Connor, que ella mateixa ha ideat.

Font: Screen Rant

Canvis a l’escena final

La diferència més gran entre el musical i la pel·lícula en l’àmbit narratiu és el final de la història. Al musical, l’Evan no s’enfronta a les conseqüències de les seves accions; els Murphy amagen la seva mentida i el públic mai arriba a saber la veritat envers tot el que ha fet. No obstant això, a la pel·lícula, l’Evan no només tria confessar la veritat davant de tothom, sinó que també intenta conèixer millor al Connor a través dels seus llibres preferits i els vídeos en els quals apareix tocant la guitarra. Això crea un final més elaborat, fent que l’Evan s’interessi per aquesta persona a qui mai va conèixer realment.

Per tant, el final de la història de Dear Evan Hansen és completament diferent entre el musical i la pel·lícula, ja que a l’última l’Evan rep una conclusió més treballada i desenvolupada, enfrontant-se a les conseqüències de totes les seves mentides envers la seva amistat amb el Connor.

Font: Screen Rant

Si t’interessa descobrir curiositats sobre les teves pel·lícules preferides, et recomanem que visitis altres entrades de la nostra pàgina web, com l’entrada sobre La La Land o El Mago de Oz.

Fonts consultades

IMdb, Dear Evan Hansen: https://www.imdb.com/title/tt9357050/?ref_=nv_sr_srsg_0_tt_7_nm_1_in_0_q_dear%2520eva

Screen Rant, Dear Evan Hansen: The Movie’s 8 Biggest Differences From The Musical: https://screenrant.com/dear-evan-hansen-movie-biggest-differences-from-musical/
novembre 20, 2024
Longlegs: Els detalls i curiositats més inquietants

La pel·lícula que Nicolas Cage jura no repetir i la seva transformació en l’aterridor Longlegs

Longlegs, el thriller psicològic més comentat de l’estiu protagonitzat per Nicolas Cage no només ha causat calfreds en la pantalla gran, sinó també fora d’ella. Amb una campanya de màrqueting innovadora i escenes plenes de tensió real al set, el film ha demostrat ser tan enigmàtic com el seu protagonista. En aquest article et donem a conèixer les curiositats del procés creatiu de Cage, les seves declaracions sobre el personatge i les estratègies de màrqueting que van captivar el públic abans fins i tot d’entrar al cinema.

Nicolas Cage i la confecció del seu personatge

1. Durant el procés de creació de Longlegs, Nicolas Cage va participar activament en el disseny del seu personatge, prenent com a inspiració l’aspecte de la seva mare quan s’aplicava crema facial.

2. Cage també va prendre com a referència a la seva mare, qui va patir esquizofrènia i una profunda depressió durant anys. A més, segons les seves declaracions a The Hollywood Reporter, la condició de la seva mare el va ajudar a empatitzar amb el personatge.

3. El maquillatge i els moviments de Nicolas Cage en el film recorden a Marilyn Manson, associat al satanisme en els anys 90 i acusat de comportaments abusius cap a dones. Per tant, aquestes característiques ens recorden a moltes de les del personatge de Longlegs.

4. En una escena de la cinta, es menciona que Longlegs parla durant 25 minuts sense detenir-se. En el rodatge, Cage s’ho va prendre tan seriosament que va improvisar tot aquest temps.

5. Després de finalitzar aquest projecte, Cage va afirmar que no tornarà a interpretar a assassins en sèrie degut a que no li agrada la violència ni encarnar personatges que danyen a altres.

Font: ScreenRant

Les estratègies de màrketing més brillants

1. En cap moment de les campanyes promocionals es va revelar el personatge de Nicolas Cage. A més a més, a la pel·lícula no apareix fins gairebé una hora després d’iniciada.

2. El film es va gravar seguint l’ordre cronològic. Això va fer que Maika Monroe, l’actriu principal, no veiés el personatge de Nicolas Cage fins a l’escena de l’interrogatori. Els batecs accelerats del seu cor es van captar amb el micròfon que portava i, posteriorment, es van utilitzar com a part del màrqueting de la pel·lícula.

3. El número de telèfon que surt al film va ser creat per Neon com a part de la promoció. Si es truca, s’escolta un missatge gravat per Nicolas Cage interpretant l’assassí.

4. Hi ha un lloc web anomenat The Birthday Murders que aprofundeix en els detalls de cadascuna de les víctimes anteriors de Longlegs. No obstant això, aquests aspectes no es mostren a la pel·lícula per mantenir certs misteri.

Font: Bloody Disgusting

Altres curiositats i referències dins de Longlegs

1. La figura del dimoni es manifesta en diverses ocasions al llarg de la pel·lícula, acompanyant la protagonista en moments claus.

2. La nina original d’Annabelle es pot veure en flashbacks que mostren la protagonista de jove i la seva mare.

3. Molts dels missatges xifrats de Longlegs contenen errades d’ortografia i gramàtica un cop són desxifrats. Això és un tribut a l’Assassí del Zodíac, famós pels seus missatges codificats amb faltes, que dificultaven la seva interpretació.

4. Les il·lustracions de l’artista pop dels anys 80, Patrick Nagel, es poden veure al fons de diverses escenes, especialment a l’habitació d’infantesa de Lee Harker i al menjador de la casa dels Carter. No es dona cap explicació i els personatges no miren directament les obres.

5. Les notes de Longlegs mencionen diversos grups de rock, incloent-hi lletres de les bandes T-Rex i Tommy James and the Shondells.

Font: ScreenRant

Si estàs interessat/da en saber més sobre pel·lícules i el món de Hollywood, et recomanem aquests articles sobre la Cienciologia i Hunger Games, disponibles a la nostra pàgina!

Fonts consultades:
IMDb. Longlegs: Trivia.

eCartelera. Curiosidades de ‘Longlegs’.

Paloma y Nacho. Longlegs: Coleccionista de almas – Datos curiosos.

YouTube. Nicolas Cage on How His MOM Inspired Horror Role in ‘Longlegs’ (Exclusive).

YouTube. Maika Monroe Didn’t Know What Nicolas Cage Would Look Like While Filming Longlegs.

novembre 20, 2024
EL MÀGIC D’OZ: El Rodatge dels Horrors

EL RODATGE DEL MÀGIC D’OZ

En l’imaginari col·lectiu de la cultura cinematogràfica, es troba la icònica pel·lícula del 1939, El Màgic d’Oz. Molts la recordaran com aquella obra musical acolorida i fantàstica dirigida per Victor Fleming. No obstant això, el que la majoria no sap és el veritable malson que va representar per als actors filmar algunes de les seves seqüències.

LA PETITA DOROTHY MALTRACTADA

Al principi, les dades sobre el caràcter sinistre del rodatge de El Màgic d’Oz eren simples rumors. No obstant això, amb el temps s’han anat descobrint fets realment inquietants. Una de les causes és l’assetjament sexual que va patir l’actriu protagonista, Judy Garland. Així ho mostra Sid Luf, exmarit de l’actriu, en el seu llibre Judy and I: My Life with Judy Garland. En aquest llibre es detalla com Garland va ser abusada durant el rodatge pels actors que interpretaven els Munchkins. De fet, aquest abús va tenir lloc especialment en l’escena on Dorothy era rebuda al quadrant est de la Terra d’Oz. Luf relata que “Li van fer la vida impossible a la Judy al plató de rodatge ficant les mans sota el vestit. Els homes tenien quaranta o més anys. Ells creien que podien fer el que volien perquè eren molt petits”.

LA BRUIXA DE L’OEST, CREMADA I ACCIDENTADA

A més, l’actriu Margaret Hamilton, qui va interpretar la temible Bruixa de l’Oest, va viure en primera persona els riscos del rodatge d’aquesta pel·lícula. Durant l’escena en què desapareix en un núvol de fum davant de Dorothy i els Munchkins, un error tècnic amb els efectes especials va provocar que el sofre ardent gairebé li desfigurés la cara. El seu característic maquillatge verd, elaborat amb coure, va intensificar les cremades a la seva pell. Malgrat tot, Hamilton va tornar al set amb valentia, deixant un llegat icònic en la història del cinema.

novembre 20, 2024
The Hunger Games: Una pel·lícula de rere fons polític

La saga de pel·lícules “The Hunger Games” presenta una complexa crítica política i social a través de la seva narrativa distòpica. Utilitza paral·lelismes entra la societat fictícia i la nostra.

Crítica al totalitarisme y la desigualtat.

La nació està dividida en 12 districtes empobrits governats per l’opulent Capitoli, reflectint una profunda desigualtat socioeconòmica. Aquesta estructura reflecteix les disparitats presents al nostre propi món, on una elit privilegiada gaudeix de luxes mentre les masses pateixen escassetat.

Així doncs, el govern totalitari del Capitoli, encapçalat pel president Snow, exerceix un control absolut sobre la població mitjançant l’opressió i la violència. Els brutals Jocs de la Fam funcionen com un mecanisme de control social, recordant als districtes les conseqüències de la rebel·lió i mantenint viu la por.

Per altra banda, la protagonista Katniss Everdeen emergeix com un símbol de resistència contra aquest sistema injust. La seva lluita contra el Capitoli representa la batalla contra la tirania i la recerca de la llibertat. A mesura que la rebel·lió creix, la història explora temes de solidaritat i acció col·lectiva davant de l’opressió.

Tanmateix, la saga critica l’ús manipulador dels mitjans per part de règims autoritaris. Els Jocs, transmesos com un reality xou, exemplifiquen com els governs totalitaris utilitzen l’espectacle i la propaganda per distreure i controlar la població.

En essència, Els jocs de la fam ofereix una poderosa al·legoria sobre els perills del poder sense control i la importància de lluitar contra la injustícia social. L’obra convida a reflexionar sobre les estructures de poder a la nostra pròpia societat i el paper de la resistència en la recerca d’un món més equitatiu.

Escena de “The Hunger Games” on es veu la pobresa dels districtes.

Mitjans i Manipulació

Els mitjans de comunicació juguen un paper crucial com a eina de control i manipulació per part del govern totalitari del Capitoli.
La televisió estatal, l’únic mitjà permès, s’utilitza com a instrument d’opressió i adoctrinament. D’aquesta manera, els habitants dels districtes estan obligats a veure les transmissions, que serveixen per reforçar el poder del Capitoli i mantenir sotmesa la població.

L’exemple més clar d’aquesta manipulació mediàtica són els mateixos Jocs de la Fam. Aquest esdeveniment brutal, en què joves dels districtes lluiten a mort, es transmet com un espectacle d’entreteniment. La cobertura televisiva transforma la violència i el patiment en un reality xou, deshumanitzant els participants i normalitzant la crueltat del règim.

D’altra banda, Caesar Flickerman, el carismàtic presentador dels Jocs, personifica la capacitat dels mitjans per distorsionar la realitat. El seu talent per convertir la brutalitat en espectacle reflecteix com la manipulació mediàtica pot fer digerible fins i tot les situacions més atroces.

Tot i això, la saga també mostra com els mitjans poden ser una arma de doble tall. A mesura que la rebel·lió creix, els rebels utilitzen “propos” (propaganda) per difondre el seu missatge i guanyar suport.

En conclusió, Els jocs de la fam presenta una crítica aguda a la manipulació mediàtica en règims autoritaris, però també explora el potencial dels mitjans com a eina de resistència i canvi social. L’obra convida a reflexionar sobre el poder dels mitjans a la nostra pròpia societat i la importància de mantenir una actitud crítica davant de la informació que rebem.

Escena de Caesar Flickerman entrevistant a Peeta Mellark

novembre 20, 2024
Lost in Translation i Her: la connexió entre Coppola i Jonze

Quan parlem de Lost in Translation de Sofia Coppola i Her de Spike Jonze, entrem en un univers ple de connexions emocionals, estètiques i, sorprenentment, personals. Aquestes dues pel·lícules, separades per deu anys, comparteixen molt més del que sembla. La seva relació és un exemple fascinant de com la vida personal dels cineastes pot influir en les seves obres, creant un diàleg subtil entre dues històries aparentment independents.

La pel·lícula com a mirall emocional

Lost in Translation (2003) ens porta a un Tòquio melancòlic, on dos desconeguts, Bob (Bill Murray) i Charlotte (Scarlett Johansson), construeixen una relació basada en la solitud compartida. Sofia Coppola, directora de la pel·lícula, s’inspira en les seves pròpies vivències per donar vida a aquest relat. Per altra banda, Her (2013), escrita i dirigida per Spike Jonze, explora un futur proper on Theodore (Joaquin Phoenix) s’enamora d’un sistema operatiu, una història que qüestiona la naturalesa de l’amor i la connexió humana.

El punt en comú? Ambdues obres reflecteixen emocions derivades de la relació entre Coppola i Jonze, que van estar casats entre 1999 i 2003. Lost in Translation podria interpretar-se com la visió de Coppola sobre la distància emocional en la seva relació, mentre que Her és el contrapunt de Jonze, abordant la solitud i el desig de connexió des d’una perspectiva diferent.

Una curiositat reveladora: el personatge inspirat en un famós

Un dels rumors més intrigants sobre Lost in Translation és que el personatge de Charlotte estaria parcialment basat en Sofia Coppola. A més, el marit fotògraf de Charlotte, interpretat per Giovanni Ribisi, podria estar inspirat en Spike Jonze. Aquesta especulació s’alimenta de paral·lelismes evidents entre la vida real de Coppola i Jonze i els personatges de la pel·lícula.

A més, Her també conté elements autobiogràfics. El retrat de Theodore com un home a la recerca de sentit després d’un divorci es veu com una reflexió de Jonze sobre la seva separació amb Coppola.

Un diàleg cinematogràfic: el cinema com a finestra a l’ànima

Aquestes dues pel·lícules no només són obres mestres cinematogràfiques, sinó també un diàleg emocional entre dos artistes. Tot i que han seguit camins separats, continuen connectats a través del seu art. Aquesta connexió és un testimoni de com les experiències personals poden nodrir la creació artística i generar obres que ressonen amb audiències d’arreu del món.

Amb Lost in Translation i Her, Sofia Coppola i Spike Jonze ens recorden que el cinema és molt més que imatges en moviment: és una finestra a l’ànima dels seus creadors.

Entrades relacionades:

L’amor en vuit actes: els marits d’Elizabeth Taylor

9 curiosos casos de pel·lícules amb Records Guiness

La teoria del color a La La Land

Leonardo DiCaprio: L’anècdota més divertida amb el seu Oscar

novembre 18, 2024